Audiovisuals
Título flaco
Artistes
Manel Clot fou un historiador i crític d'art català. Llicenciat en història de l'art per la Universitat Autònoma de Barcelona, fou professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l'Escola Eina.
Va rebre el Premi Espais de Crítica d’art de la Fundació Espais en 1994.
En l'àmbit teòric, va escriure textos en catàlegs d'exposicions individuals d'artistes i en mostres col·lectives, entre els quals destaquen Historias de amor (València, 1991), Kunst in Spanien (Köln, 1992) i Los últimos días (Sevilla, 1992).
Fou també col·laborador del diari El País i de les revistes Lápiz, Balcón, Flash Art i Artscribe, entre d'altres.
Finalment va morir el març de 2016 als 59 anys.
Carles Congost (Olot, 13 de novembre de 1970) és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelonal'any 1994.
Ha format part de nombroses exposicions tant individuals com col·lectives a nivell nacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals i auditius com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura.
És considerat com a descendents de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat.
Marta Galán Sala (Barcelona, 1973) és llicenciada en Filologia Hispànica, autora i directora de projectes escènics des de 1999. Des dels 15 anys entra en contacte amb l’ art escènic de manera autodidacta i, després de passar per diferents escoles de formació de l’actor i de dramatúrgia a Figueres, Girona i Barcelona, el 1997 es desplaça a Buenos Aires per a estudiar “dramatúrgia i direcció” a l´EMAD (Escuela Municipal de Arte Dramático).
A partir de 1999 torna a Barcelona i crea la seva pròpia companyia. Ha estrenat més d’una quinzena d’obres escèniques d’autoria i direcció pròpia amb diferents equips creatius i amb una destacada projecció nacional i internacional
Joan Morey és un artista mallorquí. Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona. El seu treball artístic es desenvolupa principalment mitjançant el llenguatge del performance generant esdeveniments, posades en escena, intervencions específiques i obres derivades (en diversos formats i suports).
Després de la seva experiència en la docència universitària ha participat en taules rodones, seminaris, tallers, etc. I impartit diverses conferències sobre la versatilitat de llenguatges.
Entre els seus projectes recents EL MAL EXEMPLE a les Sales de Cultura de Sa Nostra de Mallorca i Eivissa (Illes Balears) i el seu projecte DOMINION, inscrit en el marc de P_O_2 [Processos Oberts], a Terrassa (Barcelona).
Cindy Sherman, va neixer el 19 de gener de 1954, a Nova Jersey. És una artista, fotògrafa i directora de cine estadounidens.
Va manifestar la seva vocació artísitica quan va arribar a l'Universitat de Buffalo, on va començar a pintar, però se'n va donar conte de que no li agradaba, i va començar amb la fotografía, que va ser el seu medi d'esxpressió, i amb la que va dessarrollar les seves idees.
Entre 1977 i 1980 realitza la sèrie Untitled Film Stills en què es retrata a si mateixa adoptant multitud de clixés femenins típics de la societat masclista (prostituta, mestressa de casa, drogoaddicta, despitada, ballarina).
Orlan, (Mireille Suzanne Francatte Port) es una artista que va nèixer el 30 de maig al 1947, a Sant-Étienne.
Aquesta artista està caracteritzada per realitzar performances quirúrguiques al seu cos, les quals s'exposa en viu en algunes galeries o museus.
Abans de decantar-se per aquesta, el treball de Orlan era un treball típic d'una artistes feministes amb l'objectiu de construir identitats múltiples mitjançant caracteritzacions diferents.
En 1964, va presentar una fotografia nua d'ella mateixa, vista des de sobre, donant a llum a un maniquí andrògen. L'obra es titula “Orlan S'Accouche d'Elle M'Aime” (Orlan dóna a llum al seu estimat jo)
Un altre tema que de forma transversal apareix al llarg de tota la seva carrera artística és el de la dissolució dels límits entre dins i fora, entre el públic i el privat, aquest tema és especialment palès en la seva obra “S'habiller de sa propre nudité” (1976).
Jana Sterbak, va nèixer el 19 de març al 1955, a Praga, Checoslovàquia. És una artista visual, que es coneguda principalment per les seves escultures, performances, vídeos, fotografíes i instal·lacions.
Jana Sterbak va estar envoltada per la cultura txeca, i agafa referències per les seves obres iròniques i sovint pessimistes.
Sterbak treballa amb el tema del control en peces com Remote Control (1989).
Va crear una gran faldilla metàl·lica sobre rodes que eleva la dona que la porta mentre el seu moviment està dirigit per un controlador elèctric que té l'espectador.
Serguei Mikhàilovitx Eisenstein fou un director, muntador i teòric cinematogràfic soviètic. La seva pel·lícula El cuirassat Potemkin va donar a conèixer el seu nom a tot el món, i és possiblement la pel·lícula sobre la que més s'ha escrit en tota la història del cinema.
La seva pel·lícula El cuirassat Potemkin va donar a conèixer el seu nom a tot el món, i és possiblement la pel·lícula sobre la que més s'ha escrit en tota la història del cinema.
Els seus assaigs literaris cinematogràfics i els seus dots com a orador, tenint en compte que a més del rus parlava alemany, anglès i francès, va fer que exercís una gran influència sobre la teoria cinematogràfica en l'època.
Luis Buñuel Portolés va ser un director cinematogràfic. Alguns el consideren com el més gran director de cinema espanyol.
Conegué el cinema molt jove, quan encara era un espectacle de fira. Durant tota la seva infància va veure moltes pel·lícules. Als 13 anys, al retorn d'un dels habituals viatges a París dels seus pares, li regalaren un teatre amb personatges de cartró; amb aquell teatre ell oferia representacions, que preparava durant setmanes, als joves del seu poble.
En Luis Buñuel realitzaria la major part de la seva obra a Mèxic i França. El 1930 anà a Hollywood contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer com a "observador", i allà conegué en Charles Chaplin i en Sergei Eisenstein. El 1933, finançat pel seu amic Ramón Acín Aquilué, dirigeix i filma Las Hurdes, tierra sin pan, un documental sobre las Hurdes, que va ser prohibit pel govern de la República, la qual cosa li suposà un gran desengany.
Friedrich Wilhelm Murnau, de nom real Friedrich Wilhelm Plumpe, però habitualment anomenat F. W. Murnau, fou un director de cinema alemany, considerat com un dels mestres del cinema expressionista alemany.
Nosferatu, eine Symphonie des Grauens presentava l'Alemanya desmoralitzada derrotada després de la Primera Guerra Mundial, fent al vampir (l'actor alemany Max Schreck) semblar una rata que sabia on conduir la plaga.
Murnau va emigrar a Hollywood en 1926, on va treballar per a la 20th Century Fox. Va realitzar el 1927 Amanecer (Sunrise), citada com una de les millors pel·lícules de tots els temps, que va rebre el primer Oscar a la millor qualitat de producció, atorgat al propi director.
Vittorio de Sica fou un director de cinema neorealista italià i actor.
Nascut en la pobresa, a Sora (Itàlia), començà la seva carrera com a actor de teatre a principis dels anys 20 i entrà a la companyia de teatre de Tatiana Pavlova el 1923.
Fundà la seva pròpia companyia amb la seva esposa, Giuditta Rissone, i Sergio Tofano. La companyia representà sobretot comèdies lleugeres, però també actuacions com Beaumarchais, i treballaren amb directors famosos com Luchino Visconti.
.jpg)
François Roland Truffaut fou un crític de cinema, director i actor francès. Va ser un dels iniciadors del moviment anomenat la Nouvelle vague.
A partir de 1939, el jove François Truffaut, lector apassionat, també es passa la vida al cinema, de vegades durant les hores en les quals hauria d'estar a classe. Des de 1946, una vegada deixa els estudis, sobreviu amb petits treballs, funda un cineclub el 1947, i alguns furts fan que sigui enviat a un correccional. Gràcies al crític de cinema André Bazin, comença a treballar en Travail et Culture.
El 1956 és ajudant de direcció de Roberto Rossellini. Al 1957 dirigeix Els Mistons. El 1958, roda Les Quatre Cents Coups, que tindrà un èxit espectacular, i servirà de carta de presentació al món del moviment de la Nouvelle vague. Dirigirà pel·lícules fins a la seva mort.
Wilhelm "Wim" Ernst Wenders és un guionista, productor, actor i director de cinema alemany.
El 1967 Wenders va poder ingressar a la recèn inaugurada Hochschule für Fernsehen und Film (Escola de Cinema i Televisió) de Munich. Paral·lelament als seus estudis, Wenders va escriure crítiques cinematogràfiques per les revistes FilmKritik, Twen, Der Spiegel i el diari Süddeutsche Zeitung.
El 1970 Wenders va rodar la pel·lícula de final de carrera, Summer in the city (Estiu a la ciutat), un film en blanc i negre i format 16 mm de dues hores i mitja de durada amb Robby Müller com a operador de càmera.
Juntament amb altres cineastes pertanyents al corrent cinematogràfic Nou Cinema Alemany, el 1971 Wenders va fundar la distribuidora Filmverlag der Autoren.
Thomas Vinterberg és un director de cinema, cofundador del moviment cinematogràfic Dogma 95, amb el qual es buscava recuperar la puresa del cinema establint estrictes regles per simplificar la producció de pel·lícules. Aquesta proposta tan radical i agressiva es va plasmar en una dotzena de pel·lícules que van tenir una gran repercussió al món del cinema. Les més recents obres de Vinterberg no respecten aquests postulats.
En 1995, Vinterberg va fundar el moviment Dogma 95 juntament amb Lars von Trier, Kristian Levring i Søren Kragh-Jacobsen.
Va debutar com a director de llargmetratges amb Herois (The Biggest Heroes, en danès De Største Helte, 1996) la qual va rebre diversos premis i va anar molt bé rebuda a Dinamarca.
Pablo Berger Uranga és un director de cinema espanyol nascut a Bilbao , Espanya.Després de doctorar-se, va treballar com a professor de direcció a la New York Film Academy . A partir de llavors, va iniciar una carrera paral·lela com a publicista i productor de música, culminant el 2003 amb la seva pel·lícula Torremolinos 73 , amb Javier Cámara , Fernando Tejero i Candela Peña .
El 2012 va estrenar la seva tercera pel·lícula Blancaneus, que va ser el representant espanyol dels premis de l' Acadèmia el 2013, en la categoria de l' Acadèmia a la millor pel·lícula en llengua estrangera .
Mar Coll és una directora de cinema i guionista catalana.
Va estudiar al Liceu Francès i sempre li ha interessat el cinema francès i ha mantingut un vincle amb França i amb la seva cultura.
Va estudiar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya entre els anys 1999 i 2003. El 2004 va presentar el curt que havia fet a l'escola, La última polaroid, que va obtenir el premi a la millor direcció dintre de la categoria Nova Autoria patrocinada per la SGAE en el 38è Festival Internacional de Cinema de Catalunya l'any 2005.
Joseph Beuys va néixer el 12 de maig de 1921 a Krefeld. Durant la guerra va ser pilot. Després va estudiar escultura a la Kunstakademie de Düsseldorf, on també va ser professor de 1961 a 1972. En els anys 70 i 80 va desenvolupar activitats a tot el món. Les seves obres van ser exhibides a la Biennal de Venècia, el Guggenheim Museum de Nova York i el Seibu Museum of Art a Tòquio. El 1979 es va presentar com a candidat d'Els Verds per al Parlament Europeu. Va morir el 23 de gener de 1986 a Düsseldorf.
Per Beuys, "tot ésser humà és un artista", i cada acció, una obra d'art. Amb aquesta concepció ampliada de l'art va despertar enrenou i va desencadenar debats a tot el món. Les obres d'art eren per Beuys tan efímeres com la vida. Per això mai va voler crear obres per a l'eternitat, sinó donar impulsos per a la reflexió.
Mark Dionés un artista conceptual nord-americà la pràctica del qual examina la història del museu i la presentació del coneixement. Mitjançant un rigorós examen i recreació dels mètodes tradicionals d'exposició, posa en dubte les jerarquies de l'estètica i les convencions de la prova i la raó històriques. "M'identifico amb la missió del museu, on aneu a obtenir coneixement a través de les coses", ha explicat. “Els museus són càpsules del temps. Encarnen els valors del seu temps. Al segle XIX, l’ós polar es presentava com un monstre temible amb arpes afilades. Avui dia, com a criatura vulnerable que cal protegir. '' Dion sol utilitzar l'artifici d'un to científic o arqueològic en la seva obra per complicar l'experiència dels espectadors de si confien o desconfien de les idees presentades en la seva obra. Nascut el 28 d'agost de 1961 a New Bedford, MA, va estudiar art a la Universitat de Hartford a Connecticut. L’obra de Dion es troba a les col·leccions de The Museum of Modern Art de Nova York, la Tate Gallery de Londres, el Carnegie Museum of Art de Pittsburgh, el Centre Pompidou de París i el Museu d’Art de Seattle, entre d’altres. L’artista viu i treballa a Nova York
Carlos Manuel Pazos Moya (Barcelona, 23 de desembre de 1949) és un artista espanyol. Va estudiar inicialment arquitectura, si bé posteriorment es va especialitzar en disseny i art a l'Escola Eina de Barcelona. Va començar a exposar el 1969 a la sala d'exposicions de l'Ateneu Barcelonès, i des d'aquell moment ho ha fet en les millors galeries i museus de el món com el MACBA (Barcelona), Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (Madrid), Centre Georges Pompidou (París), Gallerie Camille Von Scholz (Brussel·les) o Joan Prats Gallery (Nova York), entre d'altres.
Realitzador, guionista i editor, actualment codirigeix alguns capítols de Soy Cámara amb Andrés Hispano, amb qui també va dirigir Baixa Fidelitat (XTVL-2005) i va treballar com a guionista i editor per Boing Boing Buddha (BTV, 2001-2004). Amb Arturo Bastón dirigeix Hilomental (sessions videológicas). És membre fundador de l'associació Horitzó.tv, i amb el col·lectiu Neokinok.tv va crear TVLATA (projecte educatiu de televisió experimental, 2007). Va ser codirector de Gabinet de crisi: un programa de tv que no veurà a la tv (2001-2009), amb Bastó i Kikol Grau (idea original d'Hispano / K. Grau).
Cristina de Middel és una fotògrafa documental i artista espanyola que viu i treballa a cavall entre el Brasil, Mèxic i Espanya. Ha treballat com a fotoperiodista per a diferents diaris espanyols i ongs abans de decidir dedicar-se a un treball més artístic i personal. Des 2016 forma part de l'Agència Magnum.