CONCEPTE

​

El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

 

CONTEXT HISTÒRIC 

​

El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

CARACTERÍSITQUES DEL CINEMA NEORREALISTA 

 

• Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.

 

• Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.

 

• Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.

 

• Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.

 

• La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.

 

• S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.

 

• Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.

 

• Diàlegs molt senzills i lineal.

 

 

 

 

 

​
 

PELIS MES REPRESENTATIVES DEL NEORREALISME

 

• 1. Roma, città aperta (1945, Rossellini)

 

L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​

 

• 2. Ladri di biciclette (1950, De Sica)

 

Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.

 

 

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

​

 

• 3. Germania, anno zero (1948, Rossellini)

 

Tanca la seva trilogia de la guerra, sent la més pessimista de les tres pel·lícules. Rossellini ens mostra el món en ruïnes de la realitat italiana des dels ulls d'un nen, amb un tràgic final sense cabuda a Hollywood en la seva època. De nou l'horror de la guerra és protagonista, com ja passava a Roma, città aperta.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• 4. Riso amaro (1949, De Santis)

​

Giuseppe de Santis retrata la vida dels que treballen en els arrossars del nord d'Itàlia. El seu protagonista inicia un viatge cap a un lloc nou, on poder guanyar-se la vida en els arrossars. El seu argument li va valer una nominació per als Oscar. Com a curiositat, va ser durant el rodatge d'aquesta pel·lícula quan l'actriu Silvana Mangano va conèixer al que seria més tard el seu marit, el famós productor Dino de Laurentis.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• 5. Miracolo a Milano (1951, De Sica)

​

En aquest cas suposa una excepció dins de l'enorme realisme present en aquestes pel·lícules. Considerada com "conte neorealista", s'allunya de l'habitual missatge pessimista gràcies al entranyable de la seva fantasia. Un jove orfe, Toto, viu en els suburbis de Milà, lloc on els habitants es veuran forçats a abandonar després de la troballa de petroli a la zona. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• 6. La strada (1954, Fellini)

​
 

Més enllà d'aquesta frontera que marca la fi del neorealisme el 1952, és l'obra mestra que suposa la conclusió d'aquest període per a nombrosos autors. Catapultarà a la fama mundial a la parella formada per Giulietta Masina i Federico Fellini. La jove Gelsomina acompanya el mesquí Zampanò (Anthony Quinn) en una gira circense. Fellini havia col·laborat amb Rossellini en el guió de Roma, città aperta, sent a La Strada on durà a terme un homenatge a les seves dues passions: el neorealisme italià i el món del circ i l'espectacle.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• 7. Rocco i i suoi fratelli (1960, Visconti)

 

No podem afirmar que Luchino Visconti fos un director neorealista, tot i obres com la ja esmentada Ossessione o La terra trema (1948). Aquest film es troba molt allunyat de la fi del neorealisme, ja situat en 1960. No obstant això, Rocco i i suoi fratelli és un exemple de com el neorealisme italià i les seves característiques sobrepassen les fronteres del seu temps. Visconti retrata l'evolució d'una família del sud a Milà, presentant la història amb cru realisme social. Alain Delon protagonitza aquesta història que, si bé queda lluny del neorealisme en temps, es mostra molt propera a la manera de concebre i presentar el cinema.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​