Audiovisuals
Título flaco
Utopies persistents, Activitat Artística- Ressenya
El dia 26 de setembre, vam anar a visitar el Museu de Granollers, on la Marta Galán, feia l'exposició d' Utopies persistents.
Just abans de començar la primera activitat, la Marta Galán va contestar una entrevista per VOTV, on explicaba de que anaba la seva exposició, quina activitat volia fer amb nosaltres, els alumnes de 1er de Batxillerat, etc.
A continuació, la Marta Galán va començar amb aquesta frase: Si ens decidíssim a donar unes quantes voltes més a la qüestió de la complexitat d'allò que habitualment entenem per art - i per extensió, també d'allò que entenem per vida... (Manel Clot, 1996).
La primera activitat consistia en l'art des de l'acció, i per això la Marta ens va propsar el següent, habiem de deixar alguns dels objectes que teniem a les nostres motxilles a sobre d'una taula, habien de ser objectes importants per a nosaltres, que haguessin significat alguna cosa per a nosaltres o que simplement ens agradessin, quan haguessim deixat les coses a la taula haviem de deixar les motxilles al ocstat d'un moble, i tot això amb una música de fons (barroca, música electrònica).
Després d'haber sortit tothom, la Marta ens va proposar a alguns de nosaltres, voluntàriament, escriguissim alguna frase o paraula, que resumís el que significaven aquells objectes per a nosaltres. Va ser un moment molt especial, i emotiu per alguns, perquè exposaven dabant de la gent allò que aquells objectes significaven per a ells, podríem dir que va ser un ritual.
Més endevant, la Marta va preguntar, com podriem convertir allò, tots aquells objectes en una obra d'art. Una nena va proposar d'enmarcar-los, va ser llavors quan va demanar uns quants voluntaris per reorganitzar els objeces d'una manera més ordenada i bonica, també ho van estar fent amb una música de fons. Quan van acabar, la Marta va tornar a preguntar que, que es va necessitar per crear aquella obra d'art, i qui volgués, sense repetir-se, podiem sortir per escriure el que crèiem que es necessitaba per crear allò, quan van acabar de sortir tota la gent voluntària, va sortir un últim voluntàri que va llegir totes les paraules que havien escrit. I allà va acabar la primera activitat, amb una petita reflexió le l'art des de l'acció.
La segona activitat, va ser amb dos grups, un grup s'en va anar a baix a analizar algunes de les obres. I el segon grup, on estaba jo, vam fer una activitat manual. Ens vam posar al voltant de la taula, on hi havia alguns dels objectes que hi havia abaix a les obres, un peluix, pa, caramels, blat de moro, un sobre, etc. En el que consistia la activitat era de envoltar alguns dels objectes amb pa d'or, que es una mena de paper molt fi i dèbil difícil de gestionar, perquè s'enganxa per totes parts. El primer pas era aplicar cola barrejada amb aigua sobre l'objecte, deixar secar, i aplicar un tipus de cola especial per enganxar el pa d'or a l'objecte. Va ser una activitat divertida i curiosa de fer. A mi personalment em va agradar molt.
Després d'haber fet l'activitat més manual, vam baixar per analitzar una de les obres. Jo anaba amb dues noies, i vam analitzar l'obra de Carlos Pazos titulada DE PARED A PARED 1988, aquesta obra estaba composada per tres quadres, cada un representaba l'historia de Petter Pan, o això es el que vaig interpretar jo. Va ser molt curiós, perque cada una tenia una perspectiva diferent de l'obra, i va ser divertit com cada una interpetaba l'obra i posaben la nostra idea en comú, com cada una defensaba el que veia i el que interpretaba.
I fins aquí, la nostra visita artística al museu d'Utopies persistents, de la Marta Galán.
Pes del Plom, obra de teatre a la Sala Beckett
El passat divendres 5 d'octubre vam anar a veure l'obra de teatre Pes de Plom a la Sala Beckett de Granollers. El tema principal de l'obra era sobre el tractat d'armes, el mon de les armes avui en dia.
Sinopsis:
Un home vestit dins una banyera fumejant. Un altre home l’apunta amb una arma i es pregunta si prement el gallet no deixarà un món més just. Una dona que fa més preguntes de les necessàries. Algú està a punt d’arribar. “Mai no arribaràs a saber el que estàs a punt de trencar. Quant pesa el teu dolor? Quanta estona trigaràs a ofegar la culpa?” El pes del plom és un viatge poètic, a manera de thriller, per la indústria de les armes.
Va ser una obra bastant interesant, a mi al principi de tot no sabia ben ve per on pillar-la, ja que no sabia de que tractaba, però a mesura que anaba abançant l'obra jo anaba entenent per on anaba el tema principal de l'obra.
Per part dels actos, impresionant, molt real i sensacional. Només hi habia quatre personatges, dos homes Isak Ferriz i Carles Gilabert, i dues dones Patrícia Bargalló i Marina Fita, que presentabenels següents personatges: una periodista, el novio de la periodista i al mateix temps assesí, l'empressari i la seva esposa.
La vestimenta, era sencilla, fàcil de manipular, roba negra, i colors poc vius. Només hi habien unes poques escenes, on se suponia que estaben Tanzania, en que dos dels personantges que se suponia que eren d'allà, portaben dos turbants, de colors ataronjats, groguencs i vermellossos.
Hi habien molts canvis d'escena, cosa que habíes d'estar molt atent a l'obra, perque si no et podies perdre. Les escenes eren curtes i sencilles, que si seguies l'obra, eren fàcils d'entendre, a part del tipus de llenguatge que utilitzaben.
Parlaben tant amb el públic com entre ells mateixos, pero en cap moment sense donar-nos l'esquena, que això s'aprecia molt quan estás d'aspectador d'una obra, això fa que t'enganxis i vulguis estar atent a veure que pasa a l'obra. Però per exemple a mi em costaba una mica, en certes escenes a captar l'informació, el diàleg o la conversació, dels personatges, perque utilitzaben un llenguatge tècnic i a vegades una mica difícil d'entendre.
L'escenari estaba compost per moltes caixes de fusta, que s'adaptaben a cada ambient de l'història. Estaben separades en tres blocs de caixes, els blocs dels costats mes alts que el del mig. I per complementar van posar una banyera amb bales de pistoles, que també s'adaptaba als diferents àmbits de l'història.
El bloc de caixes de l'esquerra tenía com una mena de trampa, on es veia que s'obria amb un pla d'investigació, que feia un dels personatges, hi havia un mapa mundi, amb fletxes, fotos, etc.
També les caixes servien com a pantalla, per certes imatges o vídeos que projectaben.
Els personatges portaben diferents instruments, per complementar, una llibreta i boli, una pisotola, unes ulleres de sol, uns turbants, també, encara que no es un objecte, hi va aparèixer fum artificial que ambientaba l'escena la qual volíen interpretar.
Respecte la música, posaben, música tranquila, amorosa, de suspens i música de Tanzania, que ajudaba a ambientar l'escena que volien respresentar.
TEMES QUE M'AGRADARÍA VEURE A UN ESCENARI
Hi ha dos temes que m'agradaria veure en un escenari. El primer es la deixalla espacial que s'està acumulant, i que es sospita, que po ser una de les causes de l'escalfament global.
I l'altre tema que m'agradaria veure en un escenari es sobre l'esxplotació dels humans, totes aquestes pateres, amb centenars de persones com homes, dones embarassades, nens petits, nens acabat de nèixer, etc. I en aquest mateix tema, també entraria, l'explotació sexual, les noies estafades i que després son raptades per obligarles a la prostitució, i que són constantment abusades i violades, no tenen dret ningún, i moltes vegades, o la majoria de les vegades són menors, o inclús nenes petites, que encara tenen tota la seva vida per devant i les estan abusant i venent per al negoci de la prostitució, pràcticament, els i treuen la seva infància, la seva vida, la seva innocència, i per últim també entraría l'explotació que pateixen els treballadors, que moltes vegades diem que hem avançat molt i no se que més, però en realitat penso i esbrino que hi ha milers de paisos, que exploten als seus treballadors per fer alguns dels objectes o coses que ara, avui dia podem tenir.
Són alguns dels temes que a mi m'escandalitzen molt.
El dijous 26 de septembre vam anar al MNAC a Barcelona a fer dues visites a les exposicions d'Oriol Maspons, fotògraf, i d'Antoni Fabrés, pintor i escultor.
MNAC: Es troba en ple Palau de Montjuïc un dels edificis emblemàtics i més representatius de la ciutat i que, per si mateix, mereix una visita. El Palau va ser construït per a l'Exposició Internacional de 1929 com a escenari principal de la inauguració real de la mateixa. Amb els seus 50.000m2 d'espai i amb estil basat en un classicisme revisitat que contrasta amb el modernisme imperant, és un edifici imponent, sobretot gràcies a la cúpula inspirada en la de Sant Pere del Vaticà que corona la part central de l'edifici. Per arribar al Museu, haurem dirigir-nos per l'Avinguda de la Reina Maria Cristina fins l'escalinata que ens puja fins al Palau, passant per les fonts màgiques i accedint a les impressionants vistes que de la ciutat tenim un cop arribem a la porta d'entrada.
La primera exposició- Antoni Fabrés.
Del 31 de maig al 29 de setembre de 2019
Organitza i produeix: Museu Nacional d'Art de Catalunya
Comissari: Aitor Quiney, doctor en Història de l'Art
Artista català, escultor i pintor orientalista. Va ser oblidat per la crítica durant un segle. Després va començar a viatjar a altres llocs, i coneixent altres cultures, fins que va arribar a ser molt conegut.
Quan vam començar la visita ens van ensenyar un quadre d'Antni Fabrés anomenat L'esclava en venda, un quadre molt detallat, quasi semblant a una foto. La tècnica és oli sobre tela. Quan estàvem admirant el quadre ens anàven fent preguntes com per expemple, què és art? qui descideix el que és art i que no?, etc. En aquell moment la resposta semblava molt clara, però quan em vaig posar a pensar ja no ho tenia tant clar. Després entre tots vam anar donant algunes respostes.
Després d'aquesta introducció ens van ensenyar una escultura que Antoni va fer per conseguir una beca per poder anar a Roma a estudiar escultura. L'escultura s'anomena Abel mort. És una peça molt ben aconseguida, el que vull dir amb això es que amb el poc temps que tenia va aconseguir una escultura molt real, quasi perfecte i molt ben estructurada.
També ens van anar ensenyant altres quadres, uns acabat i d'altres no. A mi em va impactar un que només hi havia la cara pintada de una persona que semblava important. Estava feta amb aquarel·la, jo no m'ho creia perquè era tant detall que mai m'hagués imaginat que es pogués fer tant de detallisme amb una tècnica tant difícil de controlar com l'aquarel·la.
Les demés obres van ser increíbles a mesura que avançabem. Una característica que tenia Fabrés és que li donava molta més importància a la persona que al fons, i això li donava una fluidesa al quadre que el disfrutaves molt (en el meu cas) perquè podies veure el contrast d'un traç súper detallista i perfeccionador, i l'altre molt més lliure sense definir molt el fons. Era una sensació molt satisfacció. No només feia això amb els quadres amb persones, sinó que també ho feia amb els paisatges. Hi havia alguns que els detallava tant que semblaven una foto, i en canvi hi havia d'altres que eren més abstractes, com si te'ls haguessis d'imaginar tu al teu gust.
En conclusió va ser una exposició meravellosa, i que vaig disfrutar molt.
Aquí deixo penjat el pdf que va pujar la pàgina del MNAC, per poder veure amb molta més exactitud les explicacions de les obres, i la vida d'Antoni Fabrés:
La segona exposició que vam anar a veure va ser la d'Oriol Maspons.
Títol de l'obra: La fotografia útil.
Del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener
de 2020
Organitza i produeix: Museu Nacional d'Art de
Catalunya
Comissària: Cristina Zelich, comissària de
exposicions especialitzada en fotografia
Quan vam començar la visita, en van sentar al costat d'una foto gegant on sortia una dona sentada a una cadira i al costat una taula. Van començar a preguntar-nos coses sobre la fotografia, com per exemple a on podem trobar la fotografia, etc. Més endavant, com a l'altre exposició, nosaltres mateixos vam anar donant les respostes.
Primerament la noia que ens feia de guia en va ensenyar una sèrie de fotografies que havia fet Maspons. Les fotografies mostraven una vida quotidiana pobre a Barcelona. Em van semblar fotos molt sencilles, es a dir sense retocs, simplement plasmant en una fotografia la vida de les persones, fent una simple acció, que en moltes ocasions transmet molt, i pots arribar a sentir el que aquella persona sentia.
Més endevant ens van ensenyar fotografies que Maspons havia fet en concursos que havia guanyat, o per exemple la seva primera fotografia, etc.
Més endevant ens va explicar, que l'encarregada de organitzar l'exposició va decidir fer-ho per temes, es adir, no li van donar importància a l'època en la qual es va fer la foto.
La veritat es que la visita la vam fer molt ràpida, i em vaig haber d'esforçar molt per prestar atenció. Però pel que vaig veure em va semblar molt bonic, i em va agradar molt. Però em va decepcionar una mica quan va començar a fer fotos amb models, amb poses que no eren reals, i que algunes d'aquestes fotos no em transmitien familiaritat, bona sensació. En un cert moment em van incomodar algunes fotografies. No dic en ningun moment estic despreciant cap foto, em semblen meravelloses, perquè a moltes d'elles ensenyen la realitat ,i son precioses, pero simplement dic que no em van transmetre una sensació bona. Que això pot ser bo.